Espectacular, increïble, dur són alguns dels qualificatius del nou trail de Formentera, que han batejat amb el nom de FART que li ve acom anell al dit, perquè quin fart de km, quin fart còrrer, i sobretot quin fart de pedres i de sorra de platja.
Parteisc infiltrat en l'expedició del GE Es Vedrà el divendres en la barca de les 17h. Els companys d'aquesta aventura seran els incansables Xicu i José Maria, i el novato revelació, Pepet Colomar. Arribam a la tarda a l'hostal d'Es Pujols on ens allotjarem, deixam les maletes i ja estam buscant on sopar, hem de fer-ho prompte perque a les 21'30 hi ha la reunió tècnica i entrega de dorsal. Reservam a dues bandes per si de cas, coses d'en Xicu. Una vegada feta la reserva, passejada per la platja d'Es Pujols i aturada a l'únic restaurant que hi ha obert per berenar. Pizza per tothom.
Finalment sopam a la pizzeria que hi ha devora l'hostal, com la majoria dels participants a la cursa, més pizza per tots i pasta, tallarins amb salmó, amb molta cervessa. Se'ns afegeix a la colla n'Àlex Monteagudo, que es convertiria en el meu escuder a la cursa. Molts de mallorquins pel restaurant, i pel que coneixem d'alguns i per la pinta dels altres, molts de cracks, pareix ser que la prova tindrà molt de nivell. El gran Miquel Capó, el seu escuder Tolo Fiol, que debuta en trails, Roman Morell, Dani Salas, etc. donaran prestigi a aquesta primera edició.
A la reunió, en Pere Serra, ens deixa ben clar que la cursa no serà un paseito pel paradís. Ens parla de terreny amb moltes pedres que ell mateix qualifica d'intransitable, ens parla d'un pas d'un torrent on hem de baixar per unes roques remulles que patinen com el sabó. Una altra remuntada de terreny on hem de practicar escalada. I també ens asusta dient-nos els grans trams d'arena de platja que ens trobarem.Ens explica que no és un trail amb grans desnivells perque Formentera no té altes muntanyes, però la dificultat del terreny, el quilometratge i el tram final d'arena el faran molt dur. Ho podrem comprovar tot demà, no estava equivocat. El que menys gràcia em fa, és quan comenta que el circuit no està completament senyalitzat, que només estan els llocs dubtosos, que hi ha trams per on no hi ha camí ni carrerany ni res de res. Fa por anar tot sol, desviar-te de la ruta i perdre't.
Entrega de dorsals i bossa del corredor amb camiseta tècnica, buff de la cursa, detall commemoratiu (botelleta de vidre amb arena de platja i corals de Formentera que bé hauria pogut sortir de les meves deportives), producte miraculós de Soria Natural i crema escalfant. No està gens malament.
Ja s'ha fet tard, 22'30 hores, i encara hem de preparar el material necessari per demà, sobretot el que durem a la motxilla que deixarem a la bossa del punt del control de la Mola i l'equipació de sortida. Ens consultam els uns en els altres, ens copiam les bones idees, ens deixam material, compartim
ses drogues i feim unes quantes rises. Al final la motxilla pesarà lo seu: frontal, llum vermella nova de trinca que no funciona, tallavents, manta de supervivència, 1'5 L. d'aigua, bidó buit amb isotònica amb pols a dintre, navalla opinel, klennex, 10 euros per si las moscas (En Pere ens ha dit que podem comprar-nos el que vulgam als xiringuitos!!), telèfon mòbil, i més de 1000 calories repartides en 4 gels powerbar apple cafeina, 6 barretes energètiques de xocolate de Nutrisport, 2 mitjos sandvitxos de pernil dolç amb formatge, 1 plàtan i una bosseta amb fruits secs i gominoles. Ses drogues que comentava abans: 4 ibuprofens i un grapat d'aminoàcids.
L'organització ens facilita el poder deixar una bossa marcada al Punt de Control de la Mola, al quilòmetre 40, per poder deixar allí el que necessitem d'allí a final de cursa, o si ens volem canviar alguna prenda de vestir. Jo prepar una bossa amb les sabatilles Salomon per si les Brooks que debuten, no m'anassin bé, uns mitjons per canviar-los pels suats, camiseta mànega curta, malles i calçons curts, gorra, bidó amb sals minerals, un altre plàtan i més gels i barretes. Que bé m'anirà tot això.
La nit, com totes les d'abans d'una cursa important, impossible dormir. Em costa conciliar la son i abans que soni el mòbil a les 5 del matí, ja estic despert. A les 6 hores, hem d'estar a la recepció, en teoria ens espera un bus que ens durà a la sortida de la Savina. 6'30h i el bus que no arriba, tots nerviosos tirats pel terra de la petita entrada de l'hostal. L'autobús ha passat de nosaltres i en Pere Serra aconsegueix que un parell de voluntaris ens vinguin a cercar amb els seus cotxes. Nosaltres anam amb en Pere, en una gran furgo, anam almenys 10 participants, el conductor nerviós i accelerat fa el recorregut d'Es Pujols a La Savina en temps rècord. Semblava Carlos Sainz en els seus millors anys. Va estar divertit.
A les 7h11' es dona la sortida, com és lògic no escalfa ningú quan hi ha més de setanta km per davant. No estam estrets, només 50 valents, ens permet situar-nos a primera línea. Skapin ens sorprén a tots sortint sprintant, agafa 10 metres de ventaja i a la primera cantonada, dins del casc urbà ja s'equivoca, començam bé, jeje, primeres rises.
Els primers km són senzills, terreny pla, pista, camins de terra, que fan que es pugui còrrer a un ritme massa elevat inclòs pel que queda per davant. Ja d'un bon principi, els meus amics Jose Maria i Xicu, em fugen a poc a poc. Na Susana Gavilan també marxa molt bé al grup capdavanter. Formam un grup que pràcticament anirem junts tot el Trail: Marc Marí, Skapin, Alex Monteagudo i jo. Una bona estona ens acompanya una parella de mallorquins.
A partir del 10 comencen les dificultats, primerament amb el terreny, de sobte es transforma en terreny pedregós i el vent molesta una mica. Però això no és res pel que ens espera al km 14. Una baixada super perillosa per roca a dins d'un torrent, molt humida. Pared quasi vertical i en aquestes condicions una mica perillosa. Per això allí es presenta el mateix organitzador, Pere, a ajudar un a un a cada participant advertint del perill i aconsellant com baixar. Per remuntar el torrent comptam amb l'ajuda inestimable del gran Guillem. Després fins Barberia, terreny dificultós per les pedres i a més sense senyalitzar que crea confusió i nerviosisme, en grup es du millor, però. Arribam al Far de Barbaria i allí es troba el primer Punt de Control, km 17'30, avituallament d'aigua. No m'atur, perque tenc el camelback ple i el pròxim està només a uns 8km, esperaré al següent.
Al PC del Torrent de s'Alga, carregam d'aigua i ja menjam alguna coseta. Seguim junts els 4 eivissencs. Em trec la camiseta tèrmica interior ja que comença a apretar el sol. Des d'aquí s'observa tota la costa de mitjorn i al lluny l'alt de la Mola. bufff Allí hem d'anar? i això que ja duim més de 20km. No ens queda res...Al tram de Mitjorn començam a provar l'arena de la platja. Decidim com la gran majoria que no val la pena intentar còrrer, serà un esforç excesiu i ho acabaríem pagant. Incòmode total i els bessons i tendons d'aquiles patirien molt, ens enfonsam massa. Idò a caminar. Aleluia! Passarel·les de fusta a la vista! a meitat costa a la banda interior de la platja per les dunes, apareixen passarel·les que quasi van de cap a cap. No està prohibit anar per elles, idò a còrrer!! Anam un bon tram a per debaix de 6' el km i superam ja el km 30 de cursa. Aquest canvi no li va bé a en Marc que li dona un tiró al genoll i no pot còrrer. Li ofereisc un ibuprofe dels meus i decidim que quedi a recuperar i intenti arribar caminant fins les assistències més properes a veure si recupera. Tiram endavant Skapin, Monte i jo.
Acaba Mitjorn i comença a pujar el terreny, ascendim fins a la Mola. Monte i jo en dinstanciam una mica. És un terreny una mica mes semblant a on solem entrenar per aquí, bosc, camins, etc. Dubtam en agafar la pujada que va cap a La Mola, no hi ha balisa i sembla massa obvi, intentam seguir per la costa. Però no, hem equivocat el camí, tornam endarrera a agafar la barda. L'equivocació ha fet que ens enganxin de nou Skapin, una parella de Mallorquins i un recuperat Marc a qui les assistències li han aplicat una crema antinflamatòria i un massatge localitzat que li ha anat beníssim. Pujam caminant i aprofit per fer un bermut: fruits secs, prunes seques i gominoles. Quan acaba l'ascenció, al pla de la Mola, tornam a còrrer i de seguida Marc, Monte i jo ens despegam de la resta camí del PC de La Mola, al km 40 de cursa.
El PC del La Mola sembla un oasis al mig del desert. Trobam taula parada amb aliments (plàtans, pomes, taronjes, napolitanes,...), refrescos, aquàrius i aigua. Carpes i cadires per seure una estona i uns amablíssims voluntaris. Localitzo la meua bossa i ràpidament en canvie de roba. En treure els calcetins observo el que temia: unes ampolles impressionants en els dos peus. Li dic a una voluntària de la Creu Roja que me les exploti i curi, diu que no que serà pitjor. Me les neteja un poc i em fa un vendatge protector, no sé jo... Els calçons curts i camiseta nets em senten fenomenal, així com els calcetins aixuts, definitivament, ha set un encert. Quan estam a punt de partir del PC arriba Skapin, que com és lògic queda una estona a avituallar-se.
Partim de La Mola animats, cap abaix, cap a La Savina NOMÉS queden 30km. Però aviat el camí es transforma en intransitable, o millor dit "incorrible" (paraula nova). Al poc temps hem de passar per un lloc on hem d'escalar, tal qual com sona, una pared vertical de roca. Entrar a un torrent i sortir quan, més a l'esquerre es podia bordejar, però estava marcat en cintes, com a pas obligatori, una putadeta d'en Pere. Va ser divertit, sobretot els comentaris de la gent. Va seguir el terreny incorrible, incorrible per tots menys per en Marc, que no va aturar de còrrer saltant com les cabres per les pedres i parets fins que se'ns va allunyar de la vista. Ja no el tornarem a vore fins Punta Prima.
Amb no poques dificultats, localitzam el camí romà, per on hem de descendre cap Es Caló. Ens agafa un grupet de gent, Hernan i la primera dona, però Monte i jo el baixam corrent a un ritme acceptable i en arribar baix seguim corrent fins el PC d'Es Caló. Els deixam endarrera a tots. Tornam a carregar aigua i bevem un aquarius.
Ens espera un tram dur de platja i costa. El tram de costa no està senyalitzat però s'intueixen camins. És molt dur, ple de roques de mar, erosionades pel vent i la mar, i a més a més, el recorregut pica una mica cap amunt. Anam cap a Punta Prima. Alternam còrrer i caminar fins quan ens tornen a enganxar Herman, triatleta argentí afincat a Mallorca i Maru, la que finalment seria la primera dona degut a l'abandonament de na Susana Gavilà. Aquest Herman ens du endavant amb un "Vamos Chicos!" quan ens abançava. Du un ritme constant molt suau, però constant. Li dona igual que el terreny sigui cap amunt, hi hagi pedres o arena, o sigui cap abaix, ell va sempre al mateix ritme, sense caminar. Lent però segur, pim-pam, pim-pam. Ens hem posat darrera d'ell a 20cm i circulam pels camins en filera perfecta, filera de 4, Herman, jo, Monte i Maru. Anam així un bon parell de quilòmetres, jo només mir els seus peus i estic abstret en els meus pensaments. És una sensació estranya, m'evadeisc i ja no sent cansanci ni mal de res, no m'afin les ampolles, només em fixo en els seus peus, unes brooks cascadia 6 verdes, pim-pam, pim-pam. El tio només s'atura per contentestar una trucada de telèfon, entre que es treu el mòbil de la motxilla, i contesta, es despenja uns metres, Monte i jo seguim endavant tot sols cap a Punta Prima.
A que no sabeu a qui ens trobam allà assegut a terra, a l'ombra de la torre fent un aperitiu? Un que corria molt per les pedres, sí en Marc. Nosaltres no ens aturam més que per carregar aigua i treure un gel (el 5è), partim de seguida, li demanam a Marc si ve i diu que no, que queda una estona més descansant. Monte i jo seguim corrent, fa estona que correm. En Es Pujols, a un restaurant, trob uns amics d'Eivissa dinant a la terrassa, els hi prenc un trago de cervessa i una gamba de dins la fideuà. Rep molts d'ànims i fan un fart de riure. Ja queda poc però el més dur.
Tornam a anar Herman, Monte, Maru i jo. Quan comença la zona d'arena de Llevant seguim corrent per devora l'aigua que està l'arena més espitjada. Ens quedam sols Herman i jo. Aquest tram és per viure'l no es pot contar totes les sensacions viscudes. Ho intentarem. El més resenyable és que és d'una duresa inqualificable només pels més forts. No forts físicament, sinó mentalment. Superam el km 65 i ens espera llargs trams de platja, platja pràcticament solitària, sense quasi ningú, bé al davant veig dos corredors, els reconec, són Andrés i Goyo, dos terribles del camino, de Sant Antoni. Observ que van caminant quasi tota l'estona, em motiva agafar-los i jo segueisc corrent, prompte o d'hora cauran, li coment a en Herman d'anar a per ells que són d'Eivissa, no contesta. A poc a poc em vaig distanciant del triatleta argentí i donc caça als dos terribles, intercanviam unes paraules i els deix. Not que tornen a còrrer i m'avancen, però als pocs metres s'aturen, no van bé, jo a lo meu, pim-pam. Així estam una bona estona camí d'es pas. L'organitzador ens ha guardat uns sorpresa fi de festa: s'ha d'arribar fins al final del tot, fins al pas que separa Formentera de l'illot s'Espalmador. Allí hi ha un PC, sí un punt de control, no hi ha elitechip, però sí un voluntari amb el seu jupetí flourescent i la seva llibreta per apuntar el dorsal de cada un del que passa per allí. No arribam mai, els montículs que hi ha no deixen veure molt enllà, i després d'un hi ha un altre, i no arrib mai a trobar el voluntari, donen ganes de donar mitja volta. NO! ja està allí, ja el veig, m'aixeca les mans, la llibreta, quina alegria, em regala uns metres em diu que giri que ja m'ha vist el nº, em dona ànims i em diu que només queda un km i mig, crec que m'està enganyant. Es veu La Savina allà lluny i pareix més d'un km i mig, però el meu garmin marca 69 (quin nº més polit eh Limo!), segur que donant voltes quan no trobavem el camí ens surten més de 71km.
Tornant del pas em creue amb els meus perseguidors, Andres i Goyo, que em tornaran a avançar, Herman, Monte, Maru i també Marc, no els tenc tant lluny, encara que les distàncies enganyen. Falta illetes, es cavall, salines i meta. d'Illetes escapam en poder, quan veim el primer xiringuito i la pasarel·la ens anem cap allà i després agaf el camí de terra dels cotxes, no anam per la platja, torn a còrrer, deix darrera als terribles per darrera vegada. Al restaurant Molí de Sal l'hem de vordejar i deixar a esquerra per tornar a la costa, platja vaja. I aquesta vegada hi ha un voluntari que ens ho indica, idò a caminar, ràpid però a caminar. Menys d'un quilòmetre, es veu a prop La Savina, el port, els barcos. S'acaba la platja i comença camí de terra a còrrer, crec escoltar sirenes i megafonia, s'adivinen les salines. Allí ja està marcat amb cintes. A còrrer!! A tope cap a meta, tenc la sensació d'anar a 4'20''. Correm pels passadisos interiors de les salines, allí darrera està l'arc blau de meta. Per fi, ho he aconseguit i millor del que creia estic corrent a hores d'ara i a bon ritme no tenc cap lesió muscular! quina alegria. Pere Serra m'anomena i m'anima, entro corrents a meta, mans enlaire i aturada de crono: 9 hores i 47' d'una magnífica aventura per Formentera. Per molts anys FART! Ha estat un plaer, dur però plaer. Ja sabeu de que us parl.
