Sa Talaia, l'Everest eivissenc.

Tots tenim clar que Sa Talaia, amb els seus 475m d'altitud, no té res a veure amb els cims de qualsevol cursa de muntanya de la península, on en les més ligth pujes fins els 1000m. Ja ni parlam de les del Pirineu, com Cavalls del vent, i ni tan sols té res a veure amb les muntanyes de la Serra de Tramuntana de l'illa de Mallorca. Però per nosaltres, Sa Talaia, sempre serà l'Everest d'Eivissa, el puig més alt, més amunt ja no podem anar en aquesta illa, és el que hi ha. Qui vulga acumular molts de metres d'altitud ja sap el que li toca: puig amunt, puig avall. Per jo ja és a prou dur, les agujetes que tenc avui ho certifiquen.
Quan m'apropava cap a Sant Josep amb el cotxe es feia impossible contemplar les antenes de sa talaia, ja que els nuvolats cobrien per complet el cim. Donant-li un aire ja a la cursa de gran prova de muntanya. No faran falta prendes tècniques tèrmiques però notarem un canvi de temperatura allà dalt.
Arrib amb temps a la zona de sortida, no he pogut recollir el dorsal la setmana anterior i una vegada vista la pifia de n'Alonso a la sortida decideix anar-me'n cap a Sant Josep i tenir temps de sobra per buscar el dorsal, escalfar, parlar amb els amics, etc. Veig la sortida dels caminants, els corredors allí presents els animam i alentam a que facin via que nosaltres venim ja darrera. Entre els caminants cares conegudes com na Susuna Gavilan, recuperant-se encara.
Després de memoritzar el número de mòbil de l'organització en l'agenda del meu telèfon, al que li he hagut d'improvisar una funda a un minibraçalet d'mp3,  i d'escoltar les darreres instruccions sobre el recorregut, es dona la sortida bastant puntual.
Enguany, com l'any passat, decideisc col·locar-me bastant endavant a la sortida (segona línia) evitant així els embussos a l'inici de l'ascenció per la trialera. ACIERTO! Correm com a diables per amunt en el carrer empedrat i pel primer bosquet per estirar el grup i arribar a les escales de la trialera i no pillar molt d'embús. Quan arrib allí s'està formant el pitote, no vull pensar el que es troben els de darrera, no perdem massa temps i alguns valents adelanten pels costats, fora pista. A caminar, s'ha dit, ràpid, però a caminar.
Vaig amb el meu company Colom tota l'estona, intentam còrrer a la mínima que es suavitza un poquet el recorregut per perdre el menor temps possible en l'ascensió. Enguany he corregut en més trams que l'any anterior. Quasi a dalt de tot, a la darrera rampa abans de les antenes, afinam que en Xicu Ribas ens ve fonyant els talons i els darrers metres m'intenta avançar. Dic m'intenta avançar perque jo, fent un autèntic recital em pos a còrrer i coron el cim per davant d'ell, ohh yeahhh! ERROR Una vegada dalt és hora de còrrer i tenc els quàdriceps a punt d'estallar. Així i tot, a tope per avall,  que no m'agafin, em pos a tirar, però deseguida tenim l'ascenció per pista a les segones antenes i on està el punt geodèsic de sa talaia. Ara sí que hem passaran, pens, però resisteisc corrent barda amunt a pas de tortuga però corrent. No para quasi ningú a l'avituallament, nosaltres tampoc, ara sí que ens llançam per avall a velocitats de vertigen, entre 3' i 3'30'' quasi sense voler anam a tota per la pista empinadíssima. Només planejar Xicu ens passa al davant i es marxa uns metres, Colom el segueix i jo al darrera. Agafam el carrerany del final abans del gir de tornada i arriba el moment crític per jo. Abans de la zona de la pujada curta i forta que s'ha de pràcticament escalar, en la darrera curva, no m'atur abans d'hora, vull seguir corrent fins darrer moment per retallar uns metres als meus companys de cursa i com el terra està molt humit, patin, caient de costat pigant en terra i tocant, no molt fort amb el cap amb una roca, a la zona de l'orella, bufffff. Em toc amb la mà, em mir els dits i comprov que no hi ha sang, idò endavant. S'ha espantat més el qui venia darrera, Carles Marí, que no jo de veure la perillositat de la caiguda.
Em refaig i en la zona de zig-zag tècnica corr bé intentant no perdre de vista en Colom entre tanta curva. Per a baix recuperant-me del susto i comentant la caiguda amb en Carles. Agafam aire per tornar a pujar pel camí que abans baixavem a 3' el km. Ja et dic ara que no farem tanta via pujant. Enguany la puje tota corrents, no camin mica, no per ganes, sinó per orgull, quan de sobte em trob l'anècdota de la jornada: ens trobam un palangre de cara baixant, és en Toni Tur, sense dorsal. Estarà entrenant? Vindrà de la Flower? alguna cosa ha passat.
Arribam a dalt i ara sí que ens aturam a l'avituallament, 3 segons, el que tard en empassar-me un got d'Aquàrius, el llenç als fems i per abaix, que se m'escapen els de davant. Ara ve una zona de baixades i d'alguna pujada que sempre intentam pujar corrents. Començam a avançar a caminants que ens deixen pas molt respectuosament. Segona sorpresa de la jornada: adelantam a Ángel Blanco que damunt em dona ànims, s'ha fet mal, però segueix com un campió cap a meta, serà l'unica vegada en la meva vida que quedi davant del bo de n'Ángel en una cursa.
Agafam la trialera per on havíem pujat al principi, ara es tracta de còrrer el més ràpid possible però sense matar-se, no és fàcil. A Xicu ja no l'agaf ni de conya (no puc lluitar amb ell en territorio hostil, juga a casa) a Colom el tenc davant de jo. S'acaba la trialera i ja enfilam cap el poble, ara el perill és menor i ja sí ho donc tot. Colom ha arriscat una mica més a la trialera i ja no l'agaf tampoc. Mir el meu rellotge i intent apretar per intentar baixar la marca de l'any passat. Corro a tota màquina cap a baix darrera de Vicent Cardona, un altre que ha petat, i finalment entro a meta aturant el meu crono en 1h12'56'' quasi dos minuts menys que l'any passat, objectiu aconseguit.
Resumint, he disfrutat d'una cursa amb  uns dels millors recorreguts que existeixen, he millorat marca i no m'he lesionat de cara al gran objectiu que és l'UMSDT a Mallorca d'aquí menys d'un més. I a més hem fet quatre rises, que més es pot demanar?